divendres, 26 de juliol del 2013

Nissaga

Fotografia: J. Salvador
De ben petit, Sorin Petrescu va començar a ajudar en el negoci familiar. Quan sortia de l’escola, acudia a la funerària de l’avi, on aprenia a embellir i embalsamar cadàvers. No feia gaire que hi anava quan va morir una companya de classe. En veure-la en el senzill taüt, envoltada de flors,  Sorin va renegar de la mort i de la connivència que hi tenia la família. No obstant això, continuà treballant a la funerària sense queixar-se, perquè hauria estat un greuge desestimar l'ofici dels seus ancestres.
Per al seu fill Nicolae, Sorin va voler una altra vida. Va procurar que el noi creixés aliè al negoci, que tingués una bona formació i que estudiés a París encara que això li comportés un sacrifici econòmic. Si hagués pogut triar, Sorin hauria estat metge. I res l’omplia més d’orgull que el fet que el fill ho fos en lloc seu. Nicolae no va ser capaç de desobeir el pare i va marxar cap a França amb el cor encongit. Prou sabia ell que la medicina no era la seva vocació: si només de veure una gota sang ja es marejava... Aviat deixà la facultat, es casà i s’establí en una ciutat costanera, on la família de la dona regentava un hotel selecte que acollia visitants de tot el país.
Nicolae Petrescu ho tenia tot per ser feliç. Tot, excepte una bona entesa amb el seu fill Floreal. El noi era incapaç d’entusiasmar-se per res, com si a les venes hi tingués orxata. Passava els dies entaforat en un antic celler sense cap mena d’ocupació. De nit sortia i mirava les estrelles, absort, melancòlic... I Nicolae pensava que Floreal era el càstig que li havia imposat el destí per no haver acomplert el desig de son pare.
De Bucarest arribaren males notícies. Després de molts anys de no trepitjar la ciutat, Nicolae hi va anar acompanyat de Floreal. Era ple hivern i feia un vent gèlid. El cel era d’una grisor absoluta i els carrers estaven mal il·luminats. La façana de la funerària tenia les parets escrostonades. L’interior era tan vetust i tan fosc que desencoratjava l’ànim més audaç. Sorin s’havia convertit en un vell corsecat que s’obstinava a embellir el cos inert de l’esposa. Nicolae no va poder reprimir les basques. En Floreal, en canvi, va quedar immediatament subjugat per l’estampa: l’àvia dins d’aquella caixa de fusta noble, folrada de seda, amb el vestit de núvia, amb un mocador de floretes menudes al cap, amb els llavis tan ben perfilats; l’olor d’essències balsàmiques que no sabia distingir i que ho impregnava tot... L’avi li semblà un gran artista. «Vols que t’ajudi, bunic?», va dir el noi amb inusitada emoció. El pare es mostrà perplex davant l’interès del noi. Floreal va dir molt convençut que ho volia saber tot d’aquell ofici. «Vols tractar amb la mort?», preguntà l’avi esbalaït. En Floreal va somriure enigmàticament, i tant el pare com l’avi van percebre, en la penombra de la funerària, com li brillaven els ullals.

4 comentaris:

  1. Pots comptar quin petit detall. Segur que si li brillen els ulls, ningú dirà res, oi?

    Bon relat, Mercè!

    ResponElimina
  2. Els ullals, eh?
    Un relat amb un aire molt rus, ben portat i que dóna joc. Sols he dubtat amb el "bunic", però ha estat un sospir.

    ResponElimina
  3. Muy buen relato Mercè!, muy acorde con la foto, esperó que alguna foto mi te inspire mas, es un placer.
    Saludos desde MX.DF
    Jesús

    ResponElimina
  4. Ben portat, ben portat. L’aire melancòlic i el destí fatalista de la nissaga s’encomana al relat. I la cirereta del pastís, al final. ^_^

    ResponElimina