m’alço
decidida.
Prou mutisme
monacal,
prou nits en
vetlla.
Fora l’estat
d’atuïment
en què em
deixa la teva absència.
El buit
immesurable
l’aniré
omplint amb mots,
amb flor
menuda
ara que
s’atansa la primavera.
Lliures
voleiaran les cendres
del tu que vas
ésser
del que seràs
sempre,
immerses en la
infinitud
com somnis
errants,
com pols
d’estrelles.
Meravellós, Mercè!!!!
ResponEliminaEt comprenc i no et calen paraules, tu les tens totes!!
Una forta abraçada!!
Meravellós, Mercè!!!!
ResponEliminaEt comprenc i no et calen paraules, tu les tens totes!!
Una forta abraçada!!
Segur que, a qui va dirigit el poema, et faria una abraçada amb emoció!
ResponEliminaHe hagut de llegir-lo tres vegades per adonar-me del preciós que és aquest poema i del que m'arriba a tocar. Gràcies Mercè.
ResponElimina