diumenge, 11 de juny de 2017

«Primer paisatge», una aposta per les paraules i els orígens




El passat dia 4 d’abril, Isidre Grau presentava a la llibreria Claret el seu darrer llibre. Publicat per Editorial Gregal, Primer paisatge és, tal com s’indica a la contraportada, «un aplec de mirades al món de la infància d’algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura... Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals».

El llibre consta de tres parts (escenaris, figures i moments) amb un total de vint-i-set peces breus, d’un preàmbul (el pessebre quiet) i un epíleg (el món inquiet). Tant el preàmbul com l’epíleg s’inicien amb un dibuix que correspon a la teulada de la torre campanar de l’església de Sant Martí, mentre cadascuna de les parts ho fa amb una il·lustració de Jesús Bolinaga, autor també de la imatge de portada. A la contracoberta, dues imatges antigues de Cerdanyola, el poble d’Isidre Grau. Visualment, és un llibre bonic, acurat, d’aquells que ve de gust tenir a les mans i de llegir-lo amb fruïció.

Primer paisatge no és un llibre de memòries, però sí de records, on la memòria hi té un paper rellevant. Ella és la responsable de fer-nos retrocedir en el temps, del segle XXI a meitat del segle XX, tot just després de dues guerres, l’esdevinguda al nostre país i l’europea, en una època d’escassedat, amb la por vigent encara, i amb tradicions ancestrals i costums ben arrelats. I en un escenari que s’identifica fàcilment amb Cerdanyola, el poble de l’autor, tot i que ell no l’esmenta en cap moment.

D’entrada, sembla que t’hagis de trobar amb un text amable, darrere l’amabilitat, però, hi ha contundència i continues invitacions a la reflexió. No es tracta de fer només un viatge al passat amb un guia d’excepció. Es tracta també d’endinsar-se, a través dels ulls de l’infant, al món interior de l’autor. Com bé diu l’Isidre, aquest «primer paisatge» també és «el paisatge de l’ànima», «un paisatge interior que ens fa ser el que som». I de retruc, preguntar-te pel teu paisatge, despertar-te les ganes de retornar-hi.

El do de l’empatia

Primer paisatge demana una lectura morosa, perquè t’obliga a retornar més d’un cop cap enrere per rellegir els missatges subtils que l’autor fa entre línies, no sigui cas que se n’escapi algun. És, mentre gaudeixes de la subtilesa, quan t’adones que et trobes davant d’un dels grans escriptors de casa nostra. No és una qüestió d’ofici, que també. No és a causa del talent innat, que segur que hi és. És pel do de l’empatia. L’autor traça una drecera que permet connectar el lector amb el personatge i amb la vivència i sentir-la com pròpia. Això no és fruit de la casualitat ni del treball sinó de la personalitat de l’escriptor.

Hi ha tres aspectes que m’han captat l’atenció i que voldria destacar:

L’aposta per les paraules. Tot el llibre és una declaració d’amor de l’autor per l’escriptura, diria que d’amor apassionat, i quan hi ha passió pel mig de vegades sorgeixen dubtes. «Els pactes amb les paraules demanen constants revisions», «Escriure és una forma de viure», «Encara em sento hereu de tants silencis de conveniència, els que em devien empènyer a buscar paraules per explicar-me, el que ningú no m’aclaria i que jo captava per sota, per dins o de costat».

La mirada innocent. El narrador recorda i es refia de la mirada infantil per explicar-nos el passat. Diu que li queden «visions filtrades pel temps, pura subjectivitat». Hi ha una mirada cap enfora, curiosa, escrutadora, que es fixa en els escenaris, en les persones que els habiten, en els fets que succeeixen, però, també, hi ha una altra mirada cap endins, i és a través d’aquests ulls que podem observar la malenconia, la tristesa, de vegades la ràbia de l’infant que no es vol fer gran, que no accepta que la mort sigui llei de vida o que s’angoixa davant el primer examen.

Els orígens. Hi ha una reivindicació d’allò que un és gràcies a la família, a les vivències, als orígens, un sentiment d’orgull i d’avinença que ha inculcat el temps. Sense aquest sentiment, aconseguir l’harmonia, la pau no és possible, no perquè sempre apareixen vells fantasmes. En paraules de l’autor: «No es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure —quan es tracta de fer emergir veritats—, demana uns tractes oberts amb els orígens».

Ha estat un autèntic plaer transitar per aquest «primer paisatge» i quedar-me amb la conclusió de l’autor: «Mantenir la confiança en les paraules esdevé un exercici de llibertat. Per bé i per mal, elles són les responsables de tot el que som i ens donen la mesura del que encara som capaços de fer».


Fitxa
Isidre Grau
Primer paisatge
Editorial Gregal, març de 2016

Web de l’autor


Web de l’editorial

Crònica publicada al blog de Cornèlia Abril el 12 d’abril de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada